Creia que els nois no ho resistirien

La responsabilitat que m’ha tocat és estar-me a casa, cuidant dels qui tinc a prop. Sembla tan poca cosa que no em sé avenir, i potser és aquesta la gran prova, el no fer res i que ho és tot, pel propi bé, pels qui t’envolten i per a tots.

La darrera crisi ens va colpir de ple a l’economia de casa. Era el 2013 i, de cop i volta, em vaig veure explorant els meus propis racons per posar sobre la taula les capacitats, coneixements i competències per reinventar-me. És curiós que ara recordi vagament els sentiments que em generava estar en la corda fluixa, entre el dolor de ràbia i l’alegria de descobrir-me noves facetes. M’havia arribat a despertar a les nits amb el cor accelerat, però també plorar d’emoció per veure’m superar obstacles que mai se m’havien plantejat. Sí que tinc present que em vaig imaginar una capsa de tresors on guardava els desitjos més preuats i que caldria cuidar-los, posar-hi consciència, ja que tenia la intuïció que, si els seguia, aquest seria el camí cap al més semblant a la felicitat. Així els desitjos es van convertir en objectius on calia posar un pla d’acció per fer dels somnis, realitat.

Tot i que encara tinc uns quants objectius-desitjos per resoldre, que fins i tot alguns han estat infructuosos, no m’errava en aquesta visió. És al cap dels anys que veus l’evolució i et sorprens com has estat capaç de construir a base d’esforç i voluntat en cada gest, en cada acció i cada dia. Cada dia. I m’omple d’orgull. Així i tot, ha estat i és com estar muntada en una muntanya russa, on l’alegria de viure i la por es donen de bracet, tot esdevé present. «Carpe Diem”, com ara. 

Aquesta vegada la crisi sanitària no m’ha agafat de contrapeu. Val a dir que puc mantenir un mínim d’ingrés amb el teletreball, i això ajuda i molt, però com autònoma, la incertesa és gran. Potser és que duia un manual sota el braç que des del primer dia ja vaig posar-me en posició zen, repetint-me que d’aquesta ens en sortirem, també. Dieu-me happy, però dormo. Durant aquest darrers anys he après a confiar que cadascú té la seva responsabilitat pel bé col·lectiu i és aquest engranatge de i amb tothom que s’atén per a tothom: hi ha qui ha d’estar a trinxeres curant malalts, qui ha de prendre decisions davant de situacions d’extrema vulnerabilitat, qui atén dols de pèrdua perquè no han pogut acompanyar els morts, qui ha de redactar decrets per donar cobertura a situacions inversemblants, qui tanca persiana de negoci sense saber si la tornarà a obrir, qui atén infants que estaven millor entre les quatre parets de l’escola que les de casa, qui allibera dones de les mans de l’agressor, qui obra bancs d’aliments per aquells que ja els necessitaven abans del confinament, i … I un llarg etcètera que em fa confiar que, potser, d’aquesta, valorem que sí, que un altre món és possible. La responsabilitat que m’ha tocat és estar-me a casa, cuidant dels qui tinc a prop, cuidant dels qui estimo, donant ajuda per un bon veïnatge i oferint l’espatlla si és necessari. Sembla tan poca cosa que no em sé avenir, i potser és aquesta la gran prova, el no fer res i que ho és tot, pel propi bé, pels qui t’envolten i per a tots.

També, no cal dir-ho, el començament em vaig angoixar, sobretot perquè creia que els nois no ho resistirien, però estan demostrant ser més forts que els adults. A casa, hem agafat més o menys una rutina. Ens acostumem als silencis dels matins de treball i els sorollets de cadascú de la tarda: el xup-xup de l’olla, el repic de la pilota de bàsquet, la música de cadascú —a vegades demano clàssica, si us plau!—, el timbre del Skype, les converses telefòniques amb amics, el so de carreres del Mario Kart … I donar-nos el temps per estar els quatre junts. Aviat vaig deixar de pensar si perdrien o deixarien de perdre el coneixement curricular. Confio que aprenguin coses més importants per a la vida. I —ves per on!—, els nois han après què és una baieta, que els lavabos no es netegen sols i cada àpat que ens alimenta, no apareix per art de màgia.

Potser ara parem compte de petites coses que ens són importants, que ens reconforten i ens fa sentir abrigats com quan el sol apareix després de dies de pluja i fred i ens acarona l’ànima. Sentim l’aire més net, les plantes creixen frondoses i quina meravella tenir una ciutat silenciada del zumzeig constant i sentir els ocells cantar. Quan això acabi, llavors m’agradarà creure que alguna cosa haurà canviat en cadascú de nosaltres, que podrem viure cuidant-nos i ens deixarem embolcallar per la natura. 

Aquesta pandèmia posa prova els nostres límits, no només físics i de salut, sinó també de resistència mental. No només personals, sinó sobretot col·lectius.

I ens hem de creure forts.